Els 50 anys de “Bread and Puppet Theater” i els inicis del “Grupo-Taller de Marionetas”

Enguany, que se celebren els 50 anys d’aquesta mítica companyia, voldria fer esment a la importància que aquests van tenir per al “Grupo-Taller de Marionetas”, grup també mític del moviment artístic “underground” català.

Pepe Otal, líder indiscutible del “Grupo-Taller de Marionetas” fins la seva mort l’any 2007, va tenir l’encert de reconèixer en el “Bread and Puppet Theater”, fundat i liderat per Peter Schumann, un referent polític, social i estètic vàlid, el model del qual li va servir per gestionar i acabar de donar sentit i contingut a les primeres passes d’aquest grup barceloní, del qual en vaig formar part durant més de dos anys, del 1976 al 78.

Ja veureu perquè ho dic. Només cal que hi trobeu els paral·lelismes.

“Bread and Puppet Theater” va iniciar les activitats el 1963 al barri del Lower East Side de Nova York. El nom els prové del costum de repartir de franc, entre el públic assistent a les seves representacions de titelles, el pa que acabaven de fer, untat amb allioli. Aquesta era una manera de simbolitzar que per a ells, l’Art és tan bàsic com el pa.

Des del seus inicis “Bread and Puppet Theater” són una companyia sense afany de lucre i no subvencionada, políticament crítica amb l’establishment que podríem definir com de teatre alternatiu i pobre per a les classes populars. En aquella època es van fer molt coneguts per participar activament en manifestacions contra la guerra del Vietnam amb els seus titelles gegants i amb tots els actors vestits de blanc pels carrers de Nova York.

Construïen els titelles amb materials de rebuig com paper de diari, cartons, fustes trobades. Usaven habitualment colors poc cridaners i en alguns espectacles la base era principalment el blanc i el negre i tota la gamma de grisos.

Deia Peter Schumann: "Creiem en el teatre de titelles com un llenguatge potent i saludable que pot tocar als homes, dones i nens per igual, i esperem que les nostres obres siguin veritables i estiguin dient el que han de dir, i que s’afegeixin al vostre gaudi i il·lustració."

Inicialment feien espectacles infantils amb titelles de tija i titelles de mà, que tractaven els problemes del barri: els lloguers, les rates, la policia, etc. Però mica en mica van evolucionar cap a ninots més i més grans i espectacles més i més complexos, on la música, la dansa, l’escultura i el llenguatge anaven tenint -cada cop més-, equivalent presència i importància.

En els seus cercaviles o desfilades amb titelles gegants, xanques i grans màscares, implicaven activament la gent del barri, tant nens com adults i en algunes ocasions havien mobilitzat centenars de persones com a participants voluntaris.

El 1974, l’any de creació del “Grupo-Taller de Marionetas”, el “Bread and Puppet Theater” es trasllada a una granja de Glover a l’estat de Vermont. Això els permet desenvolupar millor els seus espectacles més grans i creen en un vell graner el museu on conservar els titelles dels seus espectacles antics.

El juny del 1977, de la mà de l’Assemblea d'Actors i Directors actuen diversos dies a Barcelona en el Teatre Grec de Montjuïc, dins la campanya municipal de teatre o Festival Grec.

A partir d’aquí, Otal que els pot seguir de prop i que ja havia aplicat en el seu teatre de titelles y marionetes –casualitat o no- alguns dels preceptes de Schumann, com l’ús de materials trobats i una estètica sense concessions, a més d’una filosofia de companyia sense afany de lucre i sense subvencions ni assalariats, veient que el grup anava creixent en nombre de membres i que comptava amb la participació de voluntaris del barri, decideix començar a construir també titelles de gran volum per a cercaviles i a usar xanques. Amb aquest muntatge el grup actua, entre d’altres llocs, pels carrers de la Barceloneta, el campus universitari de la Diagonal i les jornades Llibertàries del parc Güell.

(foto Jesús Atienza)
Després, la complexitat de gestionar un grup de gent tant ample, fa que Otal, amb el temps, redimensioni els espectacles i torni a formats més portables, però sense perdre mai més un estil de vida i treball que el van caracteritzar fins al final.