El catorze de març d'enguany a migdia em truca per telèfon en Biel Porcel de Binixiflat Teatre, per dir-me que havia sabut, mitjançant na Empar Claramunt de Teatre Buffo, que Rosa Navarro havia mort.
Quin cop!
Sabia que feia temps havia estat molt malalta, però poc ens imaginàvem aquest final sobtat.
Sabia que feia temps havia estat molt malalta, però poc ens imaginàvem aquest final sobtat.
Immediatament em poso en contacte amb en Josep Miquel, el seu company, per enviar-li una abraçada de suport i compartir el dolor de la pèrdua.
Just una setmana després en Josep Miquel em truca, per demanar-me si volia escriure un text de record de la Rosa, per publicar-lo al Putxinel·li, la revista digital de l'equip encapçalat per Toni Rumbau i Cesc Martínez, de manera que servís per fer-ho saber a tothom. Amb el dubte de si seria capaç d'escriure-ho, li dono un titubejant sí. Ho deixo tot i m'hi poso de ple. A migdia ja el tenia escrit i amb el vist-i-plau d'en Josep Miquel el tradueixo al castellà per a ser publicat també al Titeresante i ho envio amb fotos incloses al Toni, que al vespre, tot i ser a Tolosa de Llenguadoc, ja l'havia publicat. Gràcies Toni!
Aquest és el text que tots hauríem preferit no haver hagut de demanar, escriure ni llegir mai:
Rosa Navarro, actriu vocacional, esdevinguda titellaire convençuda.
El 1982, un cop manifestat el
seu interès pel teatre, la Rosa comença a
estudiar per a ser actriu.
A partir de 1985 esdevé
professional i actua en diversos muntatges, en algun dels quals té la
oportunitat d’establir un primer i transcendental contacte amb els titelles. I
és que, a mida que va provar a manipular-los i en va anar descobrint el
potencial i la força escènica que es genera en animar-los, la seva vocació
teatral la hi va abocar de ple. Ho va veure clar, aquest havia de ser el seu
mitjà d’expressió dramàtica.
El seu convenciment fa que el
1989 participi en la creació de Lluerna Teatre, la que serà la seva casa, la
seva família, la seva vida.
Ser titellaire no és fàcil ni
senzill. Ho sabia molt bé, però no l’espantava, treia forces d’on calgués per
seguir endavant perquè ho tenia decidit, això és el que li agradava fer i ho
faria.
Durant setze anys compagina la
feina a la companyia amb l’ensenyament. Comparteix la seva experiència professional
donant classes de teatre i dirigint els treballs escènics dels seus alumnes de
Meliana.
Oberta al món i encuriosida
per conèixer altres professionals, altres realitats, manté contacte amb
titellaires d’arreu, als quals sempre va deixar les portes de casa seva
generosament obertes, amb un somriure als llavis i un plat a taula.
Dotada de grans capacitats
interpretatives gràcies als seus estudis dramàtics, tenia la dolçor i també la
força en la veu, la suavitat i així mateix la energia en la manipulació i el
saber estar dalt d’un escenari, amb control del ritme, control de l’espai.
Treballadora a totes hores,
assumia les feines de gestió i producció com un element natural més de la seva
feina. Sense fer escarafalls. Sabent quin pa s’hi dóna. Cercant solucions
imaginatives per resistir, per no trair-se. El Teatre Lluerna de Benimaclet,
nascut el 2012, n’és un exemple més. El darrer malauradament, perquè va haver
de ser una malaltia la que la fes fora dels petits escenaris que tant la feien
fruir.
El catorze de març d’enguany ens
va deixar Rosa Navarro, una titellaire convençuda.
Sentim, i de quina manera, a
mancar la seva presència. El seu exemple de dona titellaire, plena de força i
coratge, ens ha de servir per seguir endavant i perseverar en aquest ofici.
Si t’agraden els titelles, si
et sents feliç animant aquests objectes, si creus que poden transmetre tot el
que tens dins, si notes com a través seu arribes als sentiments més profunds dels
espectadors, llavors ets com va ser la Rosa, titellaire per pur convenciment.
Carles Cañellas, 21 de març 2014.
Carles Cañellas, 21 de març 2014.
Entrades
